EL BOSQUET DE RAJOLETES

El Bosquet de Rajoletes


Itineraris didàctics















































Publicacions Rajoletes. 2008





ÍNDEX






  1. Plànol del col·legi Rajoletes 4

  2. Fitxes de les plantes 5

  3. Glossari botànic 27

  4. Tipus de fulles 30

  5. Dites i frases fetes 38


Garrofer

Xop

Ebonimus, Jacaranda (2)

Altea

Olivera

Ametler

Codonyer

Pebrer fals

Pruner


Pebrer fals (2)

Garrofer (2)


Altea (4)

Arbre de Pasqua

Ebonimus

Nesprer

Palmera

Pebrer fals

Pi (8)

Xiprer


Carrasca

Xiprer


Ebonimus, Pi (2)

Palmera, Pebrer fals

Pi

Pebrer fals (2)

Pi

Pebrer fals (4)

Tanca Ficus benjamina

Acàcia (3), Melia

Melia (2)

Pebrer fals (3), Olivera (2), Lledoner, Bella ombra, Morera

Tanca de xiprer

Garrofer (5)

Pebrer fals (2 + 4)

Pi, Pebrer fals











Fitxes de les plantes







Lledoner

Acàcia

Acàcia

Acacia melanoxylon

Classificació científica

 

Espècies

Unes 1.300

Acàcia (Acacia) és un gènere de plantes amb flor de la família fabàcia.

És originari dels territoris que formaven el continent arcaic de Gondwana. La majoria d'espècies (950) es troben a Austràlia i la resta es reparteixen entre l'Àfrica tropical, sud d'Àsia i el continent americà.

Sembla que el gènere Acacia no és monofilètic i això pot fer que finalment la taxonomia s'hagi de subdividir en cinc gèneres.

Són arbres o arbusts, generalment de fulles compostes pinnades però que en alguns casos tenen els peciols que fan la funció de les fulles. De vegades són plantes espinoses que ocasionalment poden acollir en simbiosi a formiguers. Les flors són menudes i amb cinc pètals, normalment de color groc però poden ser d'altres com el porpra. El fruit és una llegum.

Les acàcies tenen usos forestals (fusta, goma aràbiga), ornamentals, culinaris o medicinals.

Ametller

Ametller

Ametlles

Classificació científica

 

Nom binomial

Prunus dulcis


L' ametller o ametler (Prunus dulcis o Amygdalus communis) és un arbre de fulla caducifòlia de la família de les rosàcies. De flors blanques o de color de rosa, i fruit en forma de drupa amb una llavor comestible: el bessó. És el primer arbre en florir, ja al mes de gener cosa que en cas de glaçada compromet la collita. És molt resistent a la secada. Habitualment necessita de la pol·linització creuada amb una altra varietat compatible. L'ametlla (o ametla) pot ser dolça o amarga, segons la varietat, i se n'extreu un oli que es fa servir en el camp de la medicina, cosmètica i confiteria.

Nomenclatura

El seu nom prové del llatí prunus que significa cirerer silvestre i dulcis (dulcis-e), dolç (pel seu fruit comestible).

Descripció

El Prunus amygdalus és un arbre perenne que pot arribar a mesurar fins a 10 m d’alçada i que floreix entre els mesos de gener a l’abril i dóna el seu fruit entre els mesos de setembre a octubre.

La tija és llenyosa i de ramificació simpòdica, és a dir, que del tronc principal en surten diferents branques divergents; és llisa, verda i marró quan és jove i escamosa i gris en l’arbre adult. Les seves fulles són simples, lanceolades, amb una base atenuada, un àpex acuminat i per tant, marcadament punxegut i els seus marges són lleugerament serrats; tenen una textura coriàcia, una nervadura pennada i són de color verd intens.

Òrgans reproductors

Les flors del Prunus dulcis són hermafrodites i monoiques, ja que tenen androceu i gineceu en la mateixa flor i els dos sexes coincideixen en el mateix individu.

 

E

Història

L'ametller va començar a ser cultivat a Pèrsia, Síria i Palestina. El patriarca Abraham utilitzava vares d'ametller per construir corrals on tancava els seus nombrosos ramats i el cèlebre bastó d'Aaró era una branca del referit arbre.

Els grecs varen ser els difusors d'aquesta espècie vegetal arreu de la Mediterrània. A finals del segle XVIII uns missioners franciscans van plantar ametllers de les nostres terres en la regió californiana de San Diego.

L’ametlla forma part de “les quatre medicants”, juntament amb les figues, les avellanes i les panses. Se les anomena així perquè les quatre ordres: franciscans, agustins, dominics i carmelites; només acceptaven com a ofrena aquets fruits.


l fruit

L'ametlla té l’endocarp petri que és de color marró vermellós quan la llavor està ben madura i l’obertura del fruit no és d’una forma determinada, és indehiscent. Els pinyols del Prunus dulcis també són molt més petits, proporcionalment, però això en bona part és degut a la selecció artificial per augmentar el volum de la part aprofitable, que ha buscat d'augmentar la mida de les ametlles i reduir la dels pinyols dels altres fruiters. D'aquests fruits, el que més s'assembla al de l’ametller és l'albercoc, que no s'obre sol però que es pot obrir amb molta facilitat per una sutura molt visible i separar-ne el pinyol.

Característiques i utilitats

L'ametller és un arbre amb una escassa exigència d'aigua i unes arrels que s'adapten perfectament als sòls poc profunds de les muntanyes mediterrànies. El consum d'ametlles aporta al nostre organisme diversos minerals: calci, ferro i fòsfor i, certament, tenen més calci que la llet, més ferro que la carn i més fòsfor que l'ou. També contenen vitamines del grup B (B1 i B2). I, així mateix, són riques en un oli que té propietats balsàmiques per a la pell, i que s'empra en la preparació d'ungüents contra les cremades. D'altra banda, les ametlles són un element bàsic en la rebosteria valenciana, ja que intervenen en un gran nombre de dolços: torró, massapà, cristines, tortades, carquinyols, pastissets d'ametlla, etc.

L’ametlla té moltes aplicacions en el camp de la cosmètica, com ara cremes, olis essencials, tònics, etc., que en la majoria dels casos s’usen per a nodrir pells seques, pells madures o envellides i per atenuar les taques facials degudes a l’acció del sol i del pas dels anys. També és molt utilitzat l’oli essencial per a estobar els taps de cera, aplicant simplement una gota, i per a tractar les estries sorgides durant l’embaràs, però aquesta aplicació sempre haurà de ser posterior al part per evitar possibles complicacions.

Bellasombra

Bellasombra

 

Clasificación científica

 

Nombre binomial

Phytolacca dioica

L’ombú o bellasombra (Phytolacca dioica) és una planta arborescent nativa de les Pampes argentines i uruguaianes. A pesar del seu tronc gros i el seu gran port (alcança una alçada de 10 a 15 m, amb una ampla copa i granes arrels visibles) és discuteix si és un arbre, un arbust o una herba, de fusta esponjosa i blana; conté grans quantitats d’aigua, circumstància que li permet sobreviure en l’entorn de pluges escasses de la pampa seca. Creix ràpidament, i és immune a bona part dels insectes que preden les fulles de la flora pampeana gràcies a la seua sàvia tòxica. El seu nom és una veu guaraní que significa ombra o bulto obscur.

Les fulles de l’ombú són de forma elíptica i bon tamany, fins 20 cm de llarg, de color verd fosc brillant, més clar en l’envés. Apareixen alternades, al cap d’un pecíol d’escassa longitud. Les flors són dioiques, i apareixen en racims terminals de color blanquinós. El seu fruit és una baia de color roig intens, que conté llavors ovoides d’uns 3 mm de llarg i color negre brillant.

Generalment es desenvolupen com especimens aïllats, tot i que algunes vegades s’han trobat agrupacions importants d’esta espècie, com en la anomenada "Illa dels ombúes" en el Cerro Arequita, Lavalleja i el "Bosc d’ombúes", situat en Rocha, Uruguai, el qual és únic en el món pel seu tamany, extenent-se per una franja de 20 km.

És fàcil trobar referències a l’ombú dins del folclore rioplatense i en la tradició gauchesca; la seua àmplia copa servia d’ombra als viatgers durant les hores de sol més intens, guanyant-se el malnom de amigo del gaucho i el seu respecte. En l’actualitat és difícil trobar exemplars en forma silvestre.

Phytolacca dioica. No hi ha un tronc clarament definit.

Bonsái

Les seues característiques el fan apte per als principiants de la tècnica de bonsái.

Carrasca

Carrasca

Una carrasca

Classificació científica

 

Nom trinomial

Quercus ilex rotundifolia

Fulla característica d'una carrasca

La carrasca (Quercus ilex rotundifolia) és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina (Quercus ilex ilex).

La seva capçada és densa. Les fulles verdes a grisenques a l'anvers i pubescents al revers.

Trets distintius respecte a l'alzina: Verd menys intens a l'anvers de les fulles. Pilositat més escassa al seu revers. Generalment, dimensions més reduides de les fulles i fins i tot del seu port general.

Sinonímies: Quercus ballota, Quercus rotundifolia i Quercus ilex ballota.

Distribució Geogràfica

Es troba fonamentalment i s'adapta bé al clima mediterrani.

Distribució: Contrades mediterrànies seques, on és molt comú a tot el País Valencià, el ponent del Principat de Catalunya i de forma cultivada o rarament subespontània a les Illes Balears.

El Carrascar de la Font Roja, a la Serra del Menejador (Alcoià) és un dels boscs de carrasca o carrascars més representatius.

Quercus és un gènere d'arbres (i alguns arbustos) de la família de les fagàcies. Es caracteritzen sobretot pel seu fruit en forma de gla, que és una nou amb un involucre en forma de cúpula a la base, contenint una llavor. A més, es caracteritzen per tenir flors masculines en aments pènduls separats de les inflorescències femenines, les fulles esparses i les gemmes ovoides.

Algunes espècies tenen la fulla perenne (al nostre país, l'alzina, la carrasca, la surera i el garric) però la majoria (els roures) la tenen caduca.

Codonyer

Codonyer

 

Classificació científica

 

Nom binomial

Cydonia oblonga

El codonyer (Cydonia oblonga) és un arbre fruiter de la família Rosaceae i únic membre del gènere Cydonia, conreat pel seu fruit, el codony.

És un arbre o arbust originari del Caucas, caducifoli d'1,5 a 6 m d'alçària, de fulles ovades, enteres, tomentoses al revers, de flors solitàries de color de rosa clar, quasi sense peduncle i fruits tomentosos, grossos i grocs, en pom de forma globosa o piriforme.

És més rústec que les pereres i pomeres, la seva fusta resisteix molt bé el fred intens de l'hivern i com que floreix a finals d'abril, sol escapar de les glaçades tardanes. La maduració dels codonys és a la tardor i en aquell moment el fruit perd gran part del seus pèls o toment.

Hi ha algunes varietats que permeten menjar el fruit cru però la majoria se sol preparar ensucrat com a codonyat.

També es força utilitzat com a base per empeltar les pereres i així es consegueix més precocitat i major calibre en aquestes. És un conreu més antic que el de peres i pomes i al fruit del codony és al que es refereixen les llegendes gregues de "París" i la "poma d'or".

Codonyat

El codonyat és una confitura dolça i tova feta a partir del codony que es pot menjar sola, amb formatge o amb galetes. També se sol barrejar amb iogurt.

Elaboració

Un cop pelat els codonys, normalment partint-los pel mig, pelar-los i finalment treure el pinyol. Es mesclen a parts iguals amb sucre i es cou sense parar de baerrejar la barreja fins que es forma una pasta, com a mínim durant una hora. Quan agafa el color i la textura desitjada.

Finalment, es treu del foc i amb una espàtula es posa en un recipient adequat (plat, safata, etc.). S'ha de deixar reposar per a que s'endureixi fins que sigui prou consistent com poder ser consumit, amb una llarga data de caducitat (fins a un any i mig).



Garrofer

garrofes

fulles del garrofer

Classificació científica

 

Nom binomial

Ceratonia siliqua

Garrofer

El garrofer, garrover o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre dioic (cada arbre té flors d'un sol sexe; per tant hi ha garrofers mascles i garrofers femella) de la família de les lleguminoses (totes les plantes de la família fabaceae tenen 5 pètals i l'ovari forma una beina o llegum.)

Descripció

El garrofer és un arbre de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada. La seva fruita, anomenada garrova o garrofa forma una bajoca o beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, un cop madura assoleix un color marró fosc, gairebé negre. Normalment maduren entre finals d'agost i principis de setembre.

Les llavors són de forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova. La polpa que les recobreix és dolça i en alguns casos consumida com a aliment humà als països pobres (a la guerra i posguerra espanyoles se'n feia un succedani de la xocolata de pèssima qualitat). A Balears ho va ser en èpoques de fam. Normalment s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant d'enterra (porcs ò ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).

És un arbre propi del litoral ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. Monlau (1890) citant a Cavanilles diu que les glaçades de 1789 van matar els que estaven a 40 llegües de la costa del País Valencià sense afectar als del litoral.

Usos

Les llavors s'usen per fabricar additius alimentaris com ara la farina de garrofí que s'utilitza com a espessidor.

Segons Monlau (1890) els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confiten amb el garrofí els tamarindes i els mirabolans.

Com a curiositat les seves llavors s'utilitzaven antigament per pesar i la unitat de mesura dels diamants "carat" (quilats) deriva de la llavor del garrofer.

Jacaranda

Jacarandá


Jacarandás en La Plata

Clasificación científica

 

Especies

Unas 50, ver texto:

Els jacarandás, jacarandaes, jacarandas, gualandayes o tarcos (Jacaranda spp.) són un gènere d’unes quaranta espècies d’arbres i arbustos de la família de les bignoniàcies, típics de l’Amèrica intertropical i subtropical, que prosperen preferentement en zones amb un bon règime de pluges, encara que poden implantar-se i prosperar en zones més temperades, per exemple cap els 35°, de manera que es troben esplèndids jacarandás centenaris en Buenos Aires i en Montevideo. El nom científic de l’espècie (jacaranda) deriva de la veu guaraní jacarandá, palabra accentuada en l’última síl·laba.

Descripció

Les variades espècies poden alcançar des dels 2 metres als 30 metres d’alçada, dels quals el fuste representa uns dos terços. Este arriba als 70 cm de diàmetre, de forma recta i estilitzada. La copa és poco densa i sembla un con invertit. En La l’espècie jacaranda mimosifolia és caducifoli en clima temperat quan arriba la primavera, com altres espècies tropicals.

Les seues fulles són oposades, compostes, amb folíolos pinnatisectes en moltes de les espècies, pinnades o simples en algunas pocas espècies. Floreix dos vegades per any, en primavera i tardor, produïnt inflorescències racimoses de flors de color blau violaci i forma tubular en algunas espècies, com la famosa jacaranda mimosifolia, pero varia el seu color, cap el rosat en algunts, i al blanc en unes poques. Les flors romanen llargament en l’arbre. El fruit és una càpsula plana i llenyosa, amb dehiscència circumcisa, d’uns 5 a 7 cm de diàmetreo, multiseminada, el que fa al gènere jacaranda diferent a altres Bignoniaceae.

Ús

La seua fusta gratament aromàtica és molt preuada en ebenisteria i fusteria, en especial per a realitzar llaminats; a algunes d’estes varietats se les denomina impropiament "palo rosa" encara que tal nom correspon més exactament al peroba. El mateix ocorre amb la denominació "palo santo" que correspon amb més precisió al guayacán.

Pel seu aspecte els jacarandás són interessants en jardineria. El jacarandá més típic és el Jacaranda mimosifolia, arbre caducifoli de gran port amb frondosa copa que es conrea ornamentalment en places, parcs i jardins. Altra espècie conreada extensament es la copaya (Jacaranda copaia), la fusta de la qual és important per a la construcció, degut a la longitud del seu tronc

Lledoner

Lledoner

Lledoner

Classificació científica

 

Nom binomial

Celtis australis

El lledoner (Celtis australis) és un arbre de la família de les cannabaceae originari del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La seva utilització com a arbre ornamental, la principal avui dia, fa que el puguem veure fàcilment a parcs, jardins, places i carrers; pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny.

Descripció

És un arbre caducifoli amb una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, pot arribar a fer 25 m d'altura.

Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada.

Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-groguenc i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles.

El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor.

Usos

A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells.

Magraner

La magrana, fruit del magraner

Classificació científica

 

Nom binomial

Punica granatum

Magraner

El magraner (Punica granatum) és un arbre conreat pel seu fruit, la magrana. El magraner es coneix també com a granado en Castellà, minglanera en aragonès, miligrandeira en Gallec i mingrana en Euskera.

Etimologia

Del llatí: Punica=arbre cartaginès=magraner i granatum=magrana. El nom de magrana ve del llatí malum granatum, malum és la poma, i granatum significa que és abundant en granes. El nom del gènere punica establert per Linné deriva d’una altre denominació llatina, malum punicum, ja que aquest fruit neix en aquella part d’Àfrica antigament anomenada Punica, compresa per Cartago.

Descripció botànica


És un arbre caducifoli, dens, que arriba fins els 5 metres d'alçària, de capçada irregular. De fulles simples, oposades, peciolades, oblongues, enteres, lluents, glabres i caduques, amb espines. Les flors, que apareixen de maig a agost, són flors solitàries, aïllades de 3 a 4 cm, vermelles, grosses i vistoses. calze en forma d’urna carnosa, obert a manera d’estrella de 5 a 7 puntes. Entre cada dos dels seus lòbuls neix un pètal vermell, de forma arrodonida i molt prim. Els pètals constitueixen la corol·la vermella.

E

Fruit de 7 a 12 cm de diàmetre de forma arrodonida i hexagonal anb una gruixuda coberta i moltes llavors. La part comestible són les llavors i la seva coberta que les envolta.

Maduren a la tardor, de setembre a novembre a l'hemisferi nord, sovint el contrast entre la secada de l'estiu i les fortes pluges de la tardor esquerda el fruit de les magranes i diversos fongs les fan malbé.


l fruit: la magrana

 

Magrana oberta


Melia

Melia


Melia azedarach

Classificació científica

 

Espècies

81, ver texto

Melia és un gènere de fanerògames, arbres en la família Sapindales. Va ser anomenat per Linneo, de lidioma grec para fresno, per la semblança entre algunes de les seues spp. amb el Fraxinus.

Entre les seues espècies està Melia azedarach, molt emprat com arbre d’ombra.

Algunes espècies Melia americana Sessé & Moc.

Morera

Morera

Morus nigra

Classificació científica

 

Espècies


Les moreres (Morus) són un gènere d'arbres caducifolis de la família de les moràcies amb fulles dentades, flors en espigues i fruits comestibles anomenats móres.

Les moreres són arbres oriünds de les zones temperades d'Àsia, de grandària petita a mitjà, poden ser monoics o dioics. De ràpid creixement quan són joves, però més lents a mesura que arriben a la maduresa, no solen sobrepassar els 15 m.

Com totes les Moràcies aquests arbres contenen en la seva saba una substància cridada làtex.

Presenta fulles alternes, ovals, senceres o lobulades (en els arbres joves més lobulades que en els adults) i de marges dentats. De color verd brillant i llustroses pel feix, més clares pel revés.

Posseïx petites flors que creixen formant espigues atapeïdes i allargades. Després de la floració (maig o juny) sorgeixen els fruits composts, formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg, cridades mores i de color blanc a vermellós. Els fruits de Morus nigra i Morus rubra són els de millor sabor, mentre que els de Morus alba solen resultar insulsos.

Les moreres, especialment, l'espècie Morus alba es conreen per les seves fulles, únic aliment dels cucs de seda, els capolls de la qual s'utilitzen per a fabricar seda. Tant l'arbre com el teixit procedeixen d'Àsia i van ser desconeguts a Occident fins que, en el segle VI, els monjos nestorians van establir la ruta de la seda.

A part del seu ús com arbres de cultiu s'utilitzen com a ornamentals en jardins, passejos i carrers.

Nespler

La nespla és el fruit del nespler.

Nespler

Nespler florit.

Classificació científica

 

Nom binomial

Mespilus germanica

El nespler, nisprer, nespler, nyesprer o nyespler, Mespilus germanica, és un arbre conreat pel seu fruit, la nespra, nespro, nespla, nyespro, nyespra, nyespla o nispro.

Té també el mateix nom l'arbre Eriobotrya japonica que, per a distingir-lo de l'anterior, se li afegix l'adjectiu de japonés: Nesprer japonès. Aquest últim actualment es conrea molt més que l'anterior.

Descripció botànica

Mespilus germanica pertany a la família Rosaceae dins del gènere Mespilus.

És originari de l'Europa sud-oriental i es troba conreat i subespontani a l'Europa central i occidental.

Arbre de fins a 6 metres d'alçària, caducifoli. Fulles lanceolades més o menys piloses enteres o serrades. Flors blanques i solitàries. El fruit, en pom, de color marró, té la forma d'una pera petita més o menys arrodonida.

El nesprer és de fulla perenne i és un dels pocs fruiters que poden viure orientats al nord o al sud, ho aguanten tot. Les seves flors blanques fan molt bona flaira. Els seus fruits de color torongeta és tornen negres un cop pelats, si en peles molts passa com la carxofa i la magrana que els dits es tornen negres, te'ls fregues amb unes gotes de llimona i llestos. Tenen un pinyol considerable pel petits que són. Els podeu menjar cap el maig i juny. Són dolcets quan estan madurs i un punt àcids quan no estàn al seu punt.

Conreu. Es tracta d'un fruiter secundari que actualment no es conrea ni se'n fan plantacions. Resta, normalment com exemplar adult o vell, al costat de les cases de pagès i de vegades subespontani. Es tracta d'un arbre rústec i resistent a la majoria de les malalties i que no ha estat objecte de gaire millora genètica.

Curiositats

És un fruit que ha caigut en desús però antigament gairebé totes les cases de pagès tenien un o més arbres d'aquests per aprofitar-ne els fruits. Hi ha una dita que diu que "Amb temps i palla maduren les nespres (o nesples)" i significa que cal deixar passar temps perquè les coses arribin a ser allò que es pretén; que cal ser pacient i no desesperar. Les nespres es collien a la tardor, amb el fruit madur però encara incomestible i es posava a sobre de palla que, a la vegada, estava escampada a sobre d'un canyís; quan les nespres estaven molt madures, quasi passades, era quan es consumien. Tenen un notable poder guaridor de les diarrees comunes.

Olivera

Olivera

 

Classificació científica

 

Nom binomial

Olea europaea

Fulles d'olivera, amb diferència

entre l'anvers verd i

el revers grisós i pelut Tronc d'una olivera

 

L'olivera (Olea europaea) és una de les 35 espècies dins del gènere Olea. L'olivera silvestre o ullastre es considera dins de la subespècie sylvestris i les oliveres conreades dins de la subespècie sativa. És un arbre perennifoli que es troba present en tota la regió mediterrània però també en altres països de clima semblant com Perú, Xile, Califòrnia o Austràlia. És un dels cultius tradicionals més antics de l'Europa temperada i càlida.

És una planta originària del Pròxim Orient, que des de fa més de 5.000 anys va ser introduïda a l'oest de la conca mediterrània. L’olivera, les vinyes i les figueres tenen un paper important en l'Antic Testament; els jueus les van descobrir a l'arribar a la Terra Promesa.

L'oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma el·lipsoidal o globosa més o menys simètrica. És de color verd a vermell, però quan madura, es torna negre. Normalment fa de 1 a 4 cm de longitud i de 0'6 a 2 cm de diàmetre, depenent de la varietat

Les olives per a oli es cullen a finals de tardor i començament d'hivern. Algunes varietat són collides a mà quan encara són verdes i un cop adobades són consumides com a olives de taula. Tradicionalment les destinades a l'obtenció d'oli es collien posant unes borrasses (malles o sacs cosits) folrant el terra per sota de la copa (i un parell de sacs al voltant de la soca, per evitar perdre les olives per aquesta zona) i es feien caure: amb les mans pentinant els branquillons amb fruit o amb una mena de "pintes" de ferro o a cops de vara (a les varietats que ho permeten per tenir una oliva que cau fàcilment en colpejar-la). Les olives esteses damunt les borrasses es recullen en coves o algun altre recipient per poder portar-les al trull o molí per moldre-les i extreure'n oli.

Palmera datilera

Palmera datilera

Palmera datilera de Merzouga, al Marroc

Estat de conservació

Segur

Classificació científica

 

Nom binomial

Phoenix dactylifera

La Palmera datilera (Phoenix dactylifera) és un arbre tradicional d'Aràbia. En els països islàmics els dàtils amb llet són tradicionalment la primera menjada quan el sol es pon durant el Ramadà.

Flors d'una palmera mascle

Les seves flors es pol·linitzen naturalment pel vent, però en la horticultura moderna comercial es pol·linitza a mà. Per a la pol·linització natural manquen el mateix nombre de plantes mascle i femella. Però feta a mà un mascle pot pol·linitzar fins a 50 femelles. Com que els mascles només son útils per a la pol·linització, i no fan fruit, és millor tenir pocs arbres mascles i molts de femelles.

El fruit, el dàtil

Per tal d'obtenir dàtils de bon calibre comercial es practica en les palmeres l'aclarida de fruits i d'inflorescències (es deixa la meitat del que hi havia en un principi)

Al comerç en origen es presenten, segons el contingut en humitat, dàtils suaus (destinació l'exportació), semisecs (fruita fresca) i secs (aliment de la població autòctona i les varietats més bastes es donen al ramat)

La varietat principal (ocupa les 3/4 parts a Califòrnia i Arizona) és la Deglet Noor,seguida de les varietats Khadrawy, Saidy i altres.

Les varietats comercials es multipliquen vegetativament a través de l'empelt o in vitro per tal d'assegurar que els caràcters interessants passin sense modificacions a la descendència.

A Elx com les palmeres datileres s'han multiplicat de llavor no es poden definir varietats ja que la multiplicació sexual dóna característiques molt diferents a les de la palmera mare. Vegeu també: Palmeral d'Elx.

Pebrer fals

Pebrer fals

 

Classificació científica

 

Nom binomial

Schinus molle

El fals pebrer o pebrer bord (Schinus molle) és un arbre perennifoli de la família de les Anacardiàcies, que sol fer de 5 a 7 metres d'altura.

És originari dels altiplans de Bolívia, Perú i Xile.

És molt apreciat com a arbre ornamental gràcies a la seva forma, similar a la del salze i també l'olor agradable que desprenen.

El tronc pot arribar, amb els anys, a un diàmetre de 40 cm. Les fulles, aromàtiques i lanceolades, alternades i pennades, poden arribar fins als 30 cm de llargada.

El fruit, amb un aroma similar al del pebre, pot esser consumit però només en petites quantitats, ja que és lleugerament tòxic.

No és una espècie exigent en el que fa referència al sòl: creix a sòls pobres i no necessita fertilitzants.

No té problemes de tolerància de la llum directa del sol, com es pot deduir de l'origen geogràfic de la planta.

Les baies, molt nombroses, li donen una olor molt aromàtica i intensa.

Pi blanc

Pi blanc

Pinyes

Estat de conservació


Risc mínim

Classificació científica

 

Nom binomial

Pinus halepensis
Miller

Àrea de distribució

El pi blanc (Pinus halepensis, a Eivissa i Formentera dit pi bord) és un arbre del gènere Pinus originari de la regió mediterrània tant del nord com del sud. El nom científic de l'espècie prové de la ciutat síria d'Alep.

Descripció

Arbre de fins a 20 metres d'alçada, les branques i l'escorça són grisenques (d'aquí li vé el nom de pi blanc). Fulles de 0'7 a 1mm d'amplada i de 3'5 a 7 cm de longitud d'un verd groguenc. Floreix l'abril o el maig. Nombroses pinyes, de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle i amb esquames amb escudets poc prominents.

És un arbre bastant xeròfil i heliòfil.

Es troba des del nivell del mar fins un màxim de 1200 metres d'altitud al País Valencià, 1100 a les Balears i 1000 metres a Catalunya. És l'arbre dominant a grans extensions on abans dominava l'alzina. Després dels incendis acostuma a germinar en gran nombre i fins i tot és més abundant que abans. En general ocupa les posicions de solana excepte a partir de l'Alacantí i el Baix Segura on l'augment de l'aridesa fa que es refugiï en l'obaga i llocs frescals.

Usos

Conservació del sòl contra l'erosió. La fusta es fa servir per a producció de cel·lulosa o caixes de fusta, com el tronc no acostuma a ser gaire recte no es poden fer servir per altres utilitats.



Prunera

Prunus domestica

Prunes

Classificació científica

 

Nom binomial

Prunus domestica.

La prunera, Prunus domestica és un arbre conreat principalment pel seu fruit, la pruna.

Descripció botànica

Pertany a la família Rosaceae i al gènere Prunus.

L'espècie Prunus domestica té el seu origen en el Caucas, Anatòlia i Pèrsia i es considera com l'espècie europea. També hi ha espècies conreades americanes i asiàtiques.

Es tracta d'un arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d'alçària però normalment es queda en 5 o 6 metres. El tronc és d'escorça bruna i blavosa brillant llis o esquerdat.

Fulles oblongues serrades, finament piloses. Flors blanques i solitàries amb molts estams i anteres bilobulades. Fruit en drupa de color groc, vermell o violaci i recobert d'una cera blanquinosa. La llavor resta dins del pinyol o endocarp.

Prunera amb fruits

Conreu

És el més rústec dels fruiters i el que es pot conrear més al nord o a més altitud, no tant les espècies japoneses. Suporta millor que els altres arbres fruiters els sòls pesants o massa humits. Les feines de conreu són les habituals en tots els fruiters: llaurar, adobar, regar,si és el cas, desherbar, esporgar, aclarida de fruits i collita.

Altres usos

En l'agricultura a banda de com a productors de fruits també es fan servir diverses espècies o varietats de pruneres (Prunera de Sant Julià, Dames, Mirabolà, Mariana) per empeltar sobre elles altres fruiters com l'ametller, l'albercoquer, presseguer o la mateixa prunera. Sobretot es fa servir per a que els arbres aguantin terrenys massa pesants o humids que podrien podrir les arrels.

Xiprer

Xiprer

Cupressus sempervirens

Estat de conservació


Gairebé amenaçat

Classificació científica

 

Nom binomial

Cupressus sempervirens

El Xiprer o xiprer mediterrani (Cupressus sempervirens) és un arbre originari de l'orient de la zona mediterrània des de Iran fins a Líbia i actualment es fa en tota la zona mediterrània en llocs on les glaçades no superin els -10 ºC.

La forma columnar característica de les plantacions fetes per humans és en realitat una mutació. Poden arribar a fer 35 m d'alt i tenir 100 anys d'edat.

Les fulles són imbricades. La floració és monoica amb flors masculines i femenines en el mateix arbre l'emissió de pol·len és al febrer-març.

Els fruits en forma de gàlbuls més o menys arrodonits fan uns 40 mm.

Els xiprers viuen en llocs que serien massa àrids per a determinats tipus de pins o per a les alzines. Ocupen zones que en llocs més freds i igualment secs ocuparia la savina.

Usos

Jardineria, ús possible en llocs de glaçades febles encara que l'estiu (com a Anglaterra) no sigui càlid

Fusta per a ebenisteria o construcció, perfumada i molt resistent a la podridura

Paravents en conreus hortícoles, per exemple al nord i sud de Catalunya per defensar-se dels vents de la tramuntana i el mestral respectivament

Xop

Xop

Fulles de pollancre

Classificació científica

 
Xop o Pollancre (Populus) és un gènere de plantes amb flor

Totes les espècies del gènere són arbres que inclouen diverses espècies relacionades com els àlbers i els pollancres tropicals (Turanga).

Els pollancres són arbres caducifolis que canvien el color de les fulles abans que caiguin a la tardor. La majoria, especialment el pollancre trèmol, tenen fulles amb llargs peciols que fan que es moguin fàcilment amb el vent.

Són arbres de molt ràpid creixement, sobretot els híbrids, (en quinze anys ja es poden tallar) quan tenen suficient aigua disponible, per això es planten en llocs al costat de corrents d'aigua o amb la capa freàtica alta com és el cas de les pollancredes de la riba del riu Tordera.

Reben diversos altres noms: pollancre, polls, etc.

Curiositats

Es coneixen molts fòssils de Populus i de Salix, que es remunten des del quaternari fins al cretaci superior.

Com a curiositat trobem que Populus alba presenta aplicacions màgiques: L’àlber blanc (Eadha pels druides) corresponia a la lletra E a l’alfabet druídic Ogham i era molt apreciada. Creien que els dos colors de les seves fulles eren símbol de la dualitat de l’ésser humà, de la vida i la mort, del dia i la nit, del bo i el dolent. Les gemes i fulles de l’àlber es portaven a sobre per atraure els diners.

Una llegenda diu que Hèrcules després de la victòria sobre el cancerber, es va coronar una corona feta de fulles d’aquest arbre. La part de les fulles enganxades al cap eren del color clar, mentre que la part de fora era la fosca, pels focs dels inferns. Per aquest motiu és pel qual també va rebre el nom de Àlber d’Hèrcules. Els sacerdots d’aquest déu portaven la corona de pollancre.

Oracle celta. Entre els pobles celtes era molt valorat per les seves virtuts medicinals. I a més, s’ha d’afegir que el fet que sigui un arbre molt relacionat amb el vent (les fulles tenen llargs pecíols i tremolen quan bufa, sembla que “parlen”) va fer que fos considerat com un missatger dels deus i utilitzada d’oracle per a predir el futur.

De vegades també és associat als viatges astrals.

Moltes espècies s'hibriden entre sí fent la identificació d'individus aïllats, en ocasions difícil.









Glossari botànic

Glossari botànic

Aments: En botànica és una inflorescència consistent en una espiga amb les flors molt juntes. Les flors que formen un ament no tenen pètals, són petites i unisexuals. (carrasca)

Anteres: En Botànica, s'anomena antera a la part superior de l'estam més engruixida i on es forma el pol·len. (prunera)

Àpex: L'àpex és l'extrem superior o punta de la planta o d'un òrgan vegetal. (ametller)

Dioic: La dioècia (del grec: dues cases) és la disposició dels òrgans reproductors de les plantes anomenades dioiques en individus amb flors d'un sol sexe. Així hi haurà peus de la mateixa espècie estrictament masculins (amb només estams) i peus estrictament femenins (amb només pistils). (garrofer)

Drupa: La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós. Les drupes es composen de fora endins: d'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. (ametller)

Endocarp: En botànica,l’endocarpi és la part interna del pericarpi que és en contacte amb la llavor, és a dir, la llavor es troba dins de l'endocarpi. (ametller)

Estam: L'androceu (del llatí androceum, que designava un lloc destinat als homes) és el conjunt dels estams, que són els òrgans reproductors de la flor. (prunera)

Flors hermafrodites: Un hermafrodita és un individu que posseeix els dos sexes, masculí i femení, al mateix temps (ametller)

Flors monoiques: La monoècia (del grec: una sola casa) és la disposició dels òrgans de reproducció de les plantes en llocs separats però en el mateix peu de l'individu. (ametller)

Flor (parts de la):

 

Partes de una flor madura.

Fruit indehiscent: Quan a la maduresa s'obren d'una forma determinanda per a alliberar les granes, s'anomenen dehiscents; en cas contrari, indehiscents.

Fulles compostes pinnades: veure annex tipus de fulles(acàcia)

Fulles pubescents: veure annex tipus de fulles (carrasca)

Fulles simples lanceolades: veure annex tipus de fulles (ametller)

Gàlbul: Un gàlbul és un fals fruit (pseudocarp) propi d'algunes coníferes particularment les del gènere Juniperus que inclou els ginebres, els càdecs i les savines. (xiprer)

Gondwana: Gondwana era el més meridional dels dos supercontinents que existiren fa 180 milions d'anys. El formaven les plaques continentals que actualment constitueixen Àfrica, Sud Amèrica, l'Antàrtida, Austràlia, Nova Guinea, Madagascar, i el subcontinent indi. (acàcia)

Heliòfil: Es diu d’aquelles plantes, que necessiten una gran exposició a la lum solar, per a poder viure, solen ser plantes invasores, per degeneració dels boscos ja siga per incendis o per tala. Paraula derivada del grec Helio (sol) i filo (fill), fill del sol. (pi)

Monofilètic: El terme s'aplica als grups (grup monofilètic) en què se sap que tots els seus integrants s'han desenvolupat a partir d'un avantpassat comú (acàcia)

Pecíol: El peciol o pecíol (del llatí "petiolus", forma diminutiva de "pes" "pedis", peu, tronc d’una planta) és el rabet que uneix la làmina d’una fulla a la seua base foliar o a la tija. (lledoner)

Pistil: El pistil és l'òrgan reproductor femení d'una flor i la unitat bàsica del que constitueix el ginoeci o part femenina de la flor.

Pol•linització creuada: Consisteix en la transferència dels grans de pol•len (gàmetes masculins) al carpel o pistil (part femenina) de les plantes. (ametller)

Ramificació simpòdica: del tronc principal surten diferents branques divergents. (ametller)

Repartició de sexes: La major part de les flors són hermafrodites, és a dir, tenen gineceu i androceu alhora. Això no obstant, també són freqüents les flors unisexuals, que només tenen gineceu (flors femenines) o només androceu (flors masculines). Entre les gimnospermes les flors solen ser unisexuals; en canvi, les flors de les angiospermes són, habitualment, hermafrodites, exceptuant alguns grups en els quals la pol·linització és anemòfila. Segons la distribució de flors a la planta hi ha:

Simbiosi: La simbiosi és una tipus de relació tròfica entre dues espècies (interespecífica), d'aquesta interacció tots dos organismes resulten beneficiats (acàcia)

Taxonomia: La taxonomia (del grec ταξις, taxis, "ordenament", i νομος, nomos, "norma" o "regla") és, en el seu sentit més general, la ciència de la classificació. Habitualment s'utilitza el terme per a designar la taxonomia biològica, la ciència d'ordenar els organismes.

Xeròfil: En botànica es diuen xeròfits -o xeròfites- (xero: sec, fitos: planta) a les plantes específicament adaptades a ambients secs. (pi)











 



Tipus de fulles

Segons la forma del limbe

  • Acicular: amb forma d'agulla, prima i punxeguda. (1)

  • Cordiforme: en forma de cor. (21)

  • Cuneïforme: triangular, en forma de tascó.

  • Deltoide: triangular, el pecíol estant insert a un costat. (33)

  • Digitada: dividida en lòbuls en forma de dit. (37)

  • El·líptica: oval, sense punta clarament marcada.

  • Ensiforme: llarga i punxeguda, en forma d'espasa.

  • Espatulada: amb forma d'espàtula. (12)

  • Falcada (o falciforme): amb forma de dalla. (2)

  • Flabel·lada: semicircular, en forma de vano. (6)

  • Hastada: amb forma de ferro de llança. (10)

  • Lanceolada: llarga, més ampla al mig. (14)

  • Linear: llarga i molt estreta. (18)

  • Lirada: amb el segment terminal més gros que els laterals.

  • Lobada: dividida en diversos lòbuls. (22)

  • Obcordada: amb forma de cor, el pecíol estant insert a la punta. (26)

  • Oblanceolada: amb l'extremitat més àmplia que la base.

  • Oblonga: amb forma allargada, amb les vores sensiblement paral·leles.

  • Obovada: el·líptica, més ample cap al cim que a la base. (34)

  • Orbicular: amb forma arrodonida. (3)

  • Ovada: oval, amb forma d'ou. (7)

  • Palmada: dividida en lòbuls disposats com els dits de la mà. (11)

  • Peltada: arrodonida, amb el pecíol insert enmig del limbe i el limbe envoltant el pecíol. (19)

  • Perfoliada: amb el limbe envoltant la tija que sembla traspassar-lo. (23)

  • Reniforme: amb forma de ronyó.

  • Romboide: amb forma de rombe. (4)

  • Runcinada: amb els lòbuls o segments arquejats cap a la base.

  • Sagitada: amb forma de fletxa.

  • Subulada: amb forma d'alena. (20)

Segons la forma de l'àpex

  • Acuminada: amb l'extrem allargat en punta fina. (5)

  • Aguda: amb l'extrem en punta prima.

  • Aristada: proveïda d'una espina terminal. (13)

  • Emarginada: amb l'extrem en forma d'escotadura.

  • Mucronada: amb l'extrem en forma de mucró.

  • Obtusa: amb l'extrem en la punta arrodonida. (38)

  • Retusa: amb l'extrem deprimit.

  • Truncada: amb l'extrem que sembla tallat. (36)

Segons la forma del marge

S'anomenen fulles enteres les que tenen el marge sense entrants i ni sortints. Si els entrants són més profunds, podem trobar-nos amb tres casos:

  • Fulles feses (-ifida): els entrants no arriben a la meitat de la distància entre el nervi mitjà i la vora.

  • Fulles seccionades (-isecta): els entrants passen de la meitat de la distància al nervi mitjà, però no hi arriben.

  • Fulles partides (-ipartida): els entrants arriben al nervi mitjà.

Aquest tipus de fulles afegeixen al nom original segons la nervadura original un sufix amb funció de la profunditat de la incisió. D'aquests manera els termes es combinen com:


Fesa

Seccionada

Partida

Nervadura pinnada

Pinnatífida

Pinnatisecta

Pinnatipartida

Nervadura palmada

Palmatífida

Palmatisecta

Palmatipartida

Quan els segments de la fulla estan dividits de la mateixa manera que el conjunt de la fulla, es fa servir el mateix adjectiu amb el prefix bi. Així, una fulla pinnatisecta amb els segments pinnatisectes, és una fulla bipinnatisecta.

Segons la forma de la base

  • Amplexicaule: amb la base que abraça la tija rodejant-la.

  • Arrodonida: amb la base rodona.

  • Asimètrica: amb els costats de la base no simètrics.

  • Atenuada: amb la base amb l'extrem agut i més o menys estret.

  • Auriculada: amb apèndixs foliars similars a orelles.

  • Cordada: amb forma de cor. (17)

  • Cuneada: amb base recta i convergent en forma de falca.

  • Decurrent: amb el limbe prologat sobre la tija per sota del punt d'inserció.

  • Embeinadora: amb una beina que rodeja parcial o totalment la tija.

  • Hastada: amb els lòbuls bassals més o menys triangulars i dirigits cap fora. (10)

Segons la divisió del marge

Es parla de fulles simples quan aquestes presenten el limbe tot d'una peça, o de fulles compostes quan presenten un limbe ramificat i dividit en "fulletes" d'ordre inferior i més petites anomenades folíols.

Simples

  • Crenada: que presenta dents arrodonides al marge.

  • Crenulada: crenada i amb les dents petites

  • Dentada: que presenta dents.

  • Espinulosa: amb espínules més o menys agudes.

  • Laciniada: amb lacínies o segments molt estrets.

  • Serrada: amb dents amb forma de serra.

  • Serrulada: amb dents petites i juntes.

  • Sinuada: amb sinuositats i sinus poc profunds.

Compostes

  • Trifoliada: amb tres folíols (24)

  • Palmaticomposta: fulla composta amb nervadura palmada.

  • Pinnaticomposta: fulla composta amb nervadura pinnada.

    • Imparipinnada: amb els folíols en nombre imparell, de manera que termina en un folíol. (31)

    • Paripinnada: amb els folíols en nombre parell i sense folíol terminal. (35)

  • Bipinnada: fulla dues vegades pinnada. (17)

  • Bipalmada: fulla dues vegades palmada.

Segons el pecíol

Tenint en compte la presència o no d'un pecíol, les fulles poden ser:

  • Peciolades: amb pecíol clarament diferenciat i visible.

  • Sèssils: quan les fulles s'insereixen directament sobre la tija sense que el pecíol sigui visible o diferenciable.

Segons el marge del limbe

En visió transversal i mirant la secció de la fulla, es poden reconèixer limbes foliars:

  • Involuts: amb el marge cargolat cap amunt, sobre l'envés

  • Revoluts: amb el marge cargolat cap avall, sobre el revers.

Segons la nervadura

Molt sovint, el limbe el trobem sostingut i comunicat per una xarxa de nervis (la nervadura foliar) i, només en el cas de no observar-ni, parlem de fulles enèrvies. Pot adoptar diferents disposicions:

  • Nervadura pinnada (fig. a): hi ha un nervi principal, continuació del pecíol, que recorre el limbe des de la base fins a l'extrem (l'àpex) i uns nervis secundaris, més prims, que surten del principal a banda i banda, recordant la forma de les barbes d'una ploma (d'aquí el nom pinnada, derivat de penna, que són les plomes grosses de les ales i la cua dels ocells).

  • Nervadura reticulada (fig. b): el nervi principal és subdivideix en nervis secundaris i, aquest, a la vegada, en nervis d'ordre inferior fent un reticle.

  • Nervadura paral·lela (fig. c): tots els nervis neixen a la base de la fulla i la recorren paral·lels.

  • Nervadura palmada (fig. d): no hi ha un nervi principal, sinó que hi ha uns quants nervis semblants que surten de l'extrem del pecíol.

  • Nervadura flabel·lada (fig. e): no hi ha un nervi principal, sinó que hi ha uns quants nervis semblants que surten en forma de ventall obert.

 

Disposició de les fulles a la tija

A la disposició de les fulles sobre la tija se l'anomena fil·lotaxi. Les tipologies més impotants són:

  • Alternes (fig a.) - quan es troben a diferents alçades.

  • Decussades (fig b.) - els parells de fulles es troben en creu unes respecte les altres.

  • Dístiques (fig c.) - quan estan disposades en dues files oposades

  • Esparses - quan es troben disposades més o menys helicoidement sobre la tija.

  • Fasciculades - quan es disposen en grups a la part superior de la tija.

  • Imbricades: quan es disposen una damunt de l'altra mig recobrint-se les unes a les altres.

  • Oposades - una enfront de l'altra en el mateix nus.

  • Perfoliades - fulles adherides a la tija i envoltant aquesta.

  • Roseta basal - agrupació de fulles situades en la base de la planta en forma radial.

  • Ternades - verticils en grups de tres a cada nus.

  • Verticil·lades (fig d.) - amb tres o més fulles sortint del mateix nus.

 

Textura de les fulles

En relació a aquest caràcter, les fulles poden ser:

  • Herbàcies: fines verdes i toves.

  • Coriàcies: de consistència similar al cuir.

  • Crasses: plenes de suc i més o menys gruixudes.

  • Membranoses o escarioses: fines i translúcides.

  • Suculentes : veg. crasses

Segons la presència o no de pilositat

Com en el cas de les tiges, les fulles poden no presentar cap tipus de pilositat anomenat-se llavors fulles glabres. Segons el tipus, la densitat i la consistència dels pèls, podem parlar de fulla:

  • Hirsuta: amb pèls rectes i rígids.

  • Híspida: amb pèls rectes, rígids, endurits i punxents.

  • Pilosa: amb pels llargs, rectes i blans.

  • Pubescent: amb pèls curts i suaus.

  • Sedosa: amb pèls fins, aplicats i brillants.

  • Tomentosa: amb pèls entortolligats densament disposats.

Segons la durada de les fulles

Les fulles tenen una vida limitada, però per a les plantes que viuen durant més d'un any (perennes) poden trobar diferents comportaments de les fulles que donen com a resultat diferents tipus de plantes:

  • Caducifòlies: plantes que perden la fulla en arribar l'estació desfavorable per a la planta, que al nostre hemisferi acostuma a coincidir amb l'hivern.

  • Marcescents: plantas amb fulles que s'assequen totes sobre la planta en arribar l'estació desfavorable (hivern) però no es desprenen immediatament sinó que ho fan a la primavera quan s'inicia la nova brotada foliar de la planta.

  • Perennifòlies: plantes que presenten fulles durant tot l'any, atès que a mesura que cauen les fulles velles en van sortint de noves.















Dites i frases fetes

  • Una flor no fa estiu, ni dues primavera

  • Una flor no fa maig, ni una gota fa raig

  • Bellesa i flors de maig, en un dia me'n vaig

  • El primer que cull la flor, se n'emporta l'olor

  • A un bon altar no hi calen floreres

  • Cor sense amors, jardí sense flors

  • Temps de floretes, temps d'amoretes

  • La flor al pit, busca marit

  • No hi ha boda sense flors, ni mortalla sense plors

  • Perfums d'espígol i flor de saüc tornen la salut

  • Flor de gener no omple el paner

  • Pel gener treu flor l'ametller

  • Gener florit, abellar ric

  • Les gelades de gener fan florir l'ametller

  • Gener gelat, fa el maig florit i gemat

  • Ni dona desvergonyida, ni planta per març florida

  • Pel març, els ametllers en flor i el jovent en amor

  • Març ventós i abril plujós, fan el maig florit i hermós

  • La flor més gentil la clavellina d'abril

  • Pel gener flors, pel maig dolors

  • Pel maig, el cep en flor no vol veure amo ni senyor

  • El mes de les flors, el mes dels plors

  • Del raïm, per l'abril la flor, pel maig el color

  • Abril finit, el cep florit

  • Quan l'octubre està florit mor la mosca i el mosquit

  • Tirar flors a la tomba (d'algú): Retre homenatge a la seva memòria.

  • Néixer amb la flor al cul: Tenir molta sort.